Obligació, mandra i desconcert
Hi ha moltes raons que expliquen la impossible connexió de la immensa majoria de ciutadans amb les campanyes electorals. Toni Soler, diumenge, n'esmentava algunes de relacionades amb les formes comunicatives: mítings de teatralitat fingida amb figurants d'eufòria artificial; vídeos electorals que ens remeten a les èpoques del "Omo lava más blanco"; eslògans transversals i intercanviables; debats televisius que no són ni debats ni televisius...
però n'hi ha més, de raons.Una, de gravíssima, és la incultura política del ciutadà, i no només en els estrats socials més modestos. Només cal sentir converses al tren o al mercat per fer-se càrrec del gran joc dels disbarats que es produeix entre el "per aquí m'han dit" dels polítics i el "per allà m'han respost" dels votants. Potser ja seria hora de posar en marxa un bon estudi sobre la cultura política del país per entendre la dissonància total entre el sentit que els partits atribueixen a la seva oferta política i la resposta de l'electorat amb una demanda captiva que segueix lògiques de decisió absolutament independents de la primera.
una altra raóde la desconnexió és la dramàtica frivolitat de molts dels que ens dediquem al comentari i l'anàlisi política. Només aquesta setmana he pogut sentir de dos popularíssims economistes que, segons un, la crisi a Europa tenia una solució tan senzilla que qualsevol estudiant de primer curs d'econòmiques podia resoldre'l i en vint-i-quatre hores. Segons l'altre, s'haurien d'haver suspès les eleccions del 20-N i fer un govern de tècnics -suposo que tots economistes-, que prendrien les decisions adequades. Tan savis per a unes coses, tan simples en d'altres...
finalment, sense esgotar la llista de raons però per esmentar potser la més decisiva, hi ha la dificultat que té la política actual per assenyalar horitzons prou ambiciosos i alhora prou creïbles per merèixer l'atenció il·lusionada i confiada del ciutadà. Quan un polític fa una llista de la compra de promeses sobre assumptes corrents, només sembla un venedor de fira. Quan fa propostes tècniques d'intervenció minimalista sobre el mercat o l'administració pública, no tenim cap criteri per saber quina eficàcia tindran. Quan promet que ens traurà de la incertesa, sabem que menteix, perquè la incertesa sempre ha format part de la vida, i quan ha semblat que la teníem controlada és perquè ens enganyàvem. Un veritable lideratge polític hauria de tenir visió i missió, és a dir, una oferta d'horitzó i de propòsit. I, ara com ara, no l'ofereixen.
lamentablement,el que més s'assembla a una visió és el nacionalisme arrogant i alhora tronat d'un Aznar convocant a refer l'orgull de la gran nació espanyola. I sembla una missió la crida moralitzant d'un Duran i Lleida amb un discurs no menys arnat i nostàlgic sobre uns suposats valors perduts -quan i on?-, paròdia reivindicativa d'una veritat, d'una dignitat i d'una vergonya feta des d'allà on ja fa molt temps que aquests valors van ser expulsats. I, em dol dir-ho, ni el pacte fiscal ni la mateixa independència serveixen. A l'un li falta horitzó, i a l'altra li manca propòsit. Un no diu on vol arribar, l'altra no sap explicar per fer què.
diumenge la gent anirema votar amb la mateixa sensació d'obligació i de mandra que molts sentien davant el compliment del precepte que fa cinquanta anys omplia les esglésies. El mossèn parlava llatí, les beates passaven el rosari i els homes sortien a fora a fer el cigarret a l'hora del sermó en llengua vernacle. Els resultats de diumenge explicaran exactament aquesta realitat, barreja d'obligació, mandra i desconcert.
