Enfonsar-nos dignament
EL SEU PROBLEMA. PP i PSOE s'estan menjant Rosa Díez amb patates. El neocentralisme que l'exdirigent socialista defensava en solitari és avui dogma de fe a Espanya, i aquest èxit moral pot ser també l'esca de la seva desaparició. Perquè gràcies a les loapes i loapetes del PP, que el PSOE aplaudeix amb les orelles, l'existència d'un partit com Unió Progrés i Democràcia (UPyD) pot deixar de tenir sentit. Però el seu èxit no és posar de manifest que l'Estat autonòmic és un desastre, la qual cosa és pràcticament una evidència; l'èxit autèntic és fer creure a Europa que la culpa és nostra i no de les ments brillants que el 1978 van decidir multiplicar el problema català per disset. Les que van permetre que cada cop que Catalunya obtenia una competència (normalment poc o gens finançada, encara que en diguessin "privilegi"), els altres territoris ho obtinguessin automàticament, sovint amb ben poques ganes. El patriotisme espanyol ha estat tan orgullós que ha preferit posar en perill la viabilitat de l'Estat abans que acceptar la diferència catalana. És el problema que han creat, el seu problema . Si es tracta d'arreglar Espanya, és normal que el govern Rajoy comenci per aquí. Però els que pretenem arreglar Catalunya, què se suposa que hem de fer?
LA LOBOTOMIA. Fa només un any parlàvem de grans objectius i vastos horitzons. Ara tot just parlem de salvar els mobles, de protegir l'autonomia amenaçada per múltiples fronts, l'últim dels quals -l'anunciada llei De Guindos- no és un ajust, sinó una lobotomia que ens pot deixar sense marge per decidir com gastem el poc que tenim en l'exigua sobirania que se'ns permet exercir. Aquesta és l'estratègia del PP, i en part és una reacció al zapaterisme: ara, com més demanem, més enrere ens faran anar. En lloc de cessions, exigències. En lloc de concert econòmic, tutela pressupostària. I si al final ens donen quatre xavos per via indirecta -d'això, se'n sol dir caritat - serem tan mesells de pensar que hem obtingut una victòria.
NO FER EL RIDÍCUL. El més desesperant és haver de sentir com els morosos, els espoliadors, ens presenten als ulls del món com els causants del marasme financer. Oriol Junqueras ha exclamat: "És Catalunya qui hauria d'intervenir el pressupost espanyol". Francesc Homs s'ha expressat amb una contundència similar, però mentrestant a CiU se senten veus contradictòries, el PSC s'hi apunta perquè a Madrid no manen els seus (però Carme Chacón no diu ni piu, per no esguerrar el seu rentat de cara andalús) i Iniciativa vol que la llei de consultes serveixi per preguntar per les retallades, confonent dramàticament el què i el per a què . Dispersió total. I el pitjor de tot és la música de fons, la de les veus autoritzades, elegants, burgeses, que reivindiquen la inacció citant Tarradellas: "El pitjor en política és fer el ridícul". Que potser hem fet alguna altra cosa, últimament? El ridícul més gran que se m'acut és el del vell Guggenheim, que es va vestir amb frac, al Titanic , per poder enfonsar-se "com correspon a un cavaller". Un final molt digne, sí, però se'l van cruspir els peixos.
