Cafè per a qui en vulgui

euskadi.Enfront de la tradicional fascinació nacionalista per les coses d'Euskadi, l'última moda a Catalunya és dir que els bascos i nosaltres som realitats diferents, tan diferents que no som ni tan sols del mateix hemisferi, i que no hi ha res a parlar ni estratègies a coordinar amb una gent que no són de fiar perquè "sempre acaben anant a la seva". Esclar, els bascos no tenen la nostra generositat ni la nostra altura de mires, per això ells es van assegurar la pervivència del règim foral i nosaltres, convençuts -com sempre- que podíem arreglar Espanya, vam ajudar a parir el nyap de l'estat de les autonomies, el cafè per a tothom al qual atribuïm -en bona hora- tots els nostres mals. Déu me'n guardi de sentir enveja de la situació a Euskadi, de la sang vessada i de la rancúnia que els queda per esbandir; però tots els que volen que Catalunya avanci pel camí d'una certa sobirania han de seguir molt de prop el que passi al món abertzale. Si tenim pretensions similars, tindrem més força anant de bracet. No hi ha res que faci més por a Madrid.

europa.Encara més, si la causa catalana s'ha d'obrir camí, ja és hora que es busqui aliances poderoses a Europa. El Vell Continent detesta la idea de modificar les fronteres internes, no serà mai un trencaclosques multicolor, ni es despendrà mai dels estats (ans al contrari, si tot va bé centralitzarà les decisions macroeconòmiques). Però tampoc no es pot permetre seguir indefinidament amb ferides obertes a Catalunya, Euskadi, Escòcia i Flandes. Aquests quatre territoris tenen perfil nacional i aspiracions sobiranistes. Volen participar amb veu pròpia en la construcció de l'espai polític europeu. I haurien de ser capaços de plantejar el seu plet de manera unitària i donar a Brussel·les l'oportunitat de resoldre'l d'una sola tacada. És molt més realista això que presentar un mapa ètnic de nacions irrealitzables com Occitània i el Tirol, o bé una estratègia regionalista com la que es va inventar Jordi Pujol als anys vuitanta i noranta, barrejant lands, ens autònoms amb capacitat legislativa i simples províncies en un lobi sense suc ni bruc.

cafeteres.Per tenir força i eficàcia en les seves reivindicacions, Catalunya ha de reivindicar la seva especificitat. Si no, el govern espanyol de torn ens sortirà amb la cançoneta de sempre: "Si us ho donem a vosaltres ho hem de donar als altres setze, i això no és viable". Un argument que els buròcrates de Brussel·les podrien aplicar a la UE encara amb més motiu. Catalunya, doncs, ha d'oblidar-se de promoure solucions genèriques. Però que defensem la nostra pròpia via no vol dir que ens aïllem dels nostres aliats potencials, tant a Espanya com a Europa. Els conflictes nacionals a escala continental són pocs i estan localitzats. Cal enumerar-los perquè ningú més intenti diluir-los en un magma territorial inextricable. Catalunya, Euskadi, Flandes i Escòcia han de parlar i coordinar esforços. Necessitem substituir l'aigualitcafè per a tothom per un cafè per a qui en vulgui. Seran poques tasses i el contingut serà més saborós.