Antoni Bassas: Una veu que cohesiona

És una veu d'aquells dies de ràdio evocats per Woody Allen que tenien la màgia del teatre invisible. És el timbre greu i embolcallant amb què tantes dones, en la fosca postguerra, modelaven un galant que sortint de les ones les faria reines per un dia.

D'aquella època també n'ha heretat els valors d'un concili que va acabar en Primavera de Praga. I és que en certs temes està tan xapat a l'antiga que pot creure que una emissora institucional és un servei públic.

Veure'l el fa entranyable però resta glamur a l'imaginat. I alguna senyora, més xerraire que prudent, li ha dit: "A la ràdio estàs més guapo".

Entrevista apsicòlegs en l'esforç per pronunciar la pe i té alguna cosa del petit saltamartí que diu al mestre: "No corri tant, que no puc prendre apunts". Però aquesta bona fe en va fer un líder d'opinió envejat per uns polítics que, de tan sectaris, veien crosta en la seva independència.

I ja sé que no és mort: que el tenim a Nova York i aquí a l'ARA, però molts enyorem aquella pluja fina que durant 14 anys va fabricar ciutadans enmig del diluvi de banal morbositat. I encara fem el dol d'aquell "Bon dia, són les 8" que ens carregava les piles.

S'ha guanyat l'exili daurat, i és bo que escrigui, però el seu fort -ell ho sap- no és ser una cara ni unes ratlles: és ser la veu que t'acompanya dutxant-te, planxant, conduint, i et fa creure, quan la sents, que no tot està perdut.