La valentia d'invertir a llarg termini

Em diu un psicòleg que els pares d'adolescents se li adrecen suplicant remeis per posar pautes i fer-se respectar per fills de quinze anys, i ell els respon que aquesta feina l'haurien d'haver començat quinze anys enrere. Tot el que té de sincer, l'home, ho té de poc encoratjador: ja sol passar. No goso preguntar-li si algun pare li respon que li pagaria la consulta amb molt de gust si la resposta li hagués arribat quinze anys abans. L'expert insisteix que és bàsic posar límits als fills de petits perquè puguin desafiar-los de joves. Si no, el desconcert és absolut perquè l'adolescent que ha estat nen consentit està més perdut i irritable. Si acceptem l'educació com una inversió a llarg termini, l'adolescència seria el procés en què els mercats estan tan agitats que tems perdre tot el que hi has posat. Diuen els entesos (en educació, no en borses) que si la inversió és sòlida acaba donant rèdits excel·lents. Paciència. El drama és que vivim tan al dia que oblidem fer accions a quinze anys. I ara no ho dic pels pares sinó per les polítiques de formació, que eduquen generacions futures. Em temo que molts governants assumeixen que no poden ser tan sincers com el psicòleg i improvisen teràpies d'urgència per aplicar avui, tot i saber que poca cosa canviaran, en lloc d'afrontar inversions per a la propera generació. Fan falta apostes honestes i generoses a llarg termini: ens hi juguem el futur.