Els perills de voler copsar

Un dels motors que conforma l'estàndard, ens agradi o no, és l'obsessió per defugir les formes paral·leles al castellà, fins i tot quan eren -i sovint encara ho són en la parla espontània- les més vives en català. Això explica que qui diu últim , pròxim o faltar escrigui darrer , proper i mancar pensant-se que és més correcte o genuí.

I un cop s'agafa l'afició de preferir la paraula inusual, es practica fins i tot quan l'habitual no és paral·lela al castellà. Els edificis no s'enfonsen ni s'ensorren sinó que s'esfondren, les empreses no s'engeguen sinó que s'endeguen i una petició tan clara i directa com "Acosta't" es transforma en un "Apropa't" més intimidant.

Sóc contrari a tot el que contribueix a crear la sensació que el català d'estar per casa, el que raja de manera natural -sempre que sigui genuí-, no és prou bo i s'ha de canviar per un de més culte i artificiós. Fomenta la perniciosa idea que és una llengua refistolada, folklòrica i difícil.

Però el pitjor és que ens posa a la boca i a la ploma paraules que no coneixem, i que acabem utilitzant impròpiament. Ens enamorem del seu exotisme i les fem servir per impressionar el personal.

Copsar n'és un exemple. Literalment, vol dir atrapar al vol i, en sentit figurat, entendre , però potser perquè comença amb cop , alguns el fan sinònim d' impactar o impressionar , que tenen el greu defecte de sonar molt igual en castellà. "Aquest poema m'ha copsat", et diuen amb els ulls humits. Però l'ús abusiu de copsar va més enllà. Demà ho veurem.