Xavier Sala i Martín: Un ianqui a la cort del rei Artur
El seu fons d'armari és l'arc de Sant Martí. Diu que vesteix tan llampant per combatre la grisor però sospites que no li dol gens cridar l'atenció, encara que en l'esforç per fer-se veure, més que un professor universitari, sembli el vocalista d'una orquestrina.
Valora tant els estudis que val més parlar-hi amb el currículum a mà. A ell el va transbordar a Columbia una beca de La Caixa i és per això que defensa un sistema educatiu més pensat per als superdotats que per als burros, perquè el país només se'n sortirà si no perd talents com el seu.
Té una vehemència agressiva i, si el rebaten, frega la grolleria d'una baralla de trànsit. Quan s'escalfa, barreja l'índex Nasdaq amb collons i el deute fiscal amb cabrons.
Però amb una audiència mansa passa a ser el venedor d'enciclopèdies guapot que col·loca tot el gènero.
És apòstol de la desregulació que ha inflat bombolles que ara peten. El paladí dels EUA que estan a punt de fer fallida. I tot i haver estat anys ventant el foc, els mateixos mitjans que s'indignen veient Inside job el criden a ell per apagar les flames.
Parla amb tant d'aplom que gent humil l'admira quan afirma, taxatiu, que la nostra crisi no és culpa dels bancs sinó de ciutadans que estiren més el braç que la màniga. I em pregunto si el que li dóna tantes tribunes no és saber explicar els secrets de l'economia carregant els neulers al desgraciat.
