Helena Garcia Melero: Una extímida accelerada
El que la recorda dels principis diu ara quan la veu: "Però què s'ha pres, aquesta noia?" Acostumats a uns telenotícies en què ens perdíem en la immensa mar bla va dels seus ulls, ens sobta que ara pugui fúmer crits a la Rahola.
En l'any olímpic un càsting la va salvar d'explicar els presocràtics als nens d'un institut. Però el salt del mel·liflu Alsius al superhome Cuní ha fet de la passiva oient angelical una entrevistadora intrusiva i li ha encomanat un neguit que espatlla el seu aire de sirena entregada al dolce far niente d'un club nàutic.
La llasta, en el debat, un flou de barris alts que difumina misèries i incapacita per a l'acidesa. Fa esforços per ser incisiva que queden només en èmfasi. Hi posa més ganes que tall. I si l'altra, l'Oltra, no ens els carrega d' intenció, Els matins corren el risc d'acabar lliscant cap a l' Hora Q .
Té un català i una dicció que, en l'esforç de no semblar bleda -se li es capa algun és qué -, queda polit però una mica impersonal. Si pares bé l'orella, no deixes de sentir-hi, fins i tot quan vol ser espontània, l'empremta de grans noms de TV3.
Exhibeix una maternitat sense varius, tan ideal per explicar en paper cuixé que fa una mica de ràbia. Però és, malgrat tot, una dona que es lleva cada dia a les 6 del matí i té prou caràcter i perseverança per anar guanyant en veu pròpia tot el que perdi en bellesa d'heroïna de Walt Disney.
