RETRATS QUE PARLEN

Xavier Sardà. L'èxit era això

i Albert Pla Nualart
12/07/2011
1 min

Parla com qui camina amb plataformes. Imposta la veu per dir les coses més trivials. En ell l'histrionisme és una segona naturalesa i de vegades costa saber si la primera encara hi és.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Té un català de fonètica d'abans, però algun castellanisme de tant en tant delata en quina llengua se sol cultivar. Treballa bé les pauses i explota a fons tot de recursos de la col·loquialitat -d'empassar saliva a fer petar la llengua- que li ha anat enganxant amb els anys el senyor Casamajor.

Fugint d'una infantesa de mestres sàdics i sense mare als 8 anys, sempre ha volgut tenir èxit i volar alt. L'estela del concunyat Mainat li ha imposat de brúixola l'audiència, que en un mar liberalitzat té per nord la teleporqueria. L'èxit ha sigut total, s'ha fet milionari, però a un preu molt alt: sentir-se dir que, per tenir-lo, ja no podia caure més baix.

Ara fa de tertulià en emissores públiques del país i dissimula la magresa de dades i arguments amb èmfasi retòric i frivolitat. El Javier que brillava a la matinada davant joves ximplets i una mica col·locats és un Xavier que al matí, amb una audiència que ha dormit bé i té coses al cap, més aviat fa patir.

Té una espina clavada: haver decebut el seu mentor a Radio Nacional, el mestre Juan Manuel Soriano. Un dia el va veure en somnis i li deia amb aquella veu de Rock Hudson: " Sardá, basta de mierda. Haga entrevistas a fondo, como Soler Serrano ".

stats