Tecnocràcia

La tecnocràcia és una forma de govern en què els experts prenen les decisions. Posa al davant de cada ministeri l'eminència en aquell camp. Processos burocràtics seleccionen el més idoni al marge del que opinin uns ciutadans que són massa llecs per dir-hi la seva.

És en moments de crisi, quan, cansats de retòrica buida i promeses incomplertes, molts deixen de votar, que s'encén de sobte la bombeta: "I si poséssim a manar els tecnòcrates?" Però aquest impuls, que sembla culte i racional, amaga la mandra d'agafar les regnes de la pròpia vida i és, en el fons, por a la llibertat.

El mite que ser bo en el que fas et fa millor persona travessa la cultura occidental: des dels filòsofs reis de La República de Plató als ministres de l'Opus del franquisme. Som on som, en gran mesura, per haver deixat fer i desfer als gurus econòmics. Itàlia és on és per haver-se posat en mans d'un "genial empresari".

L'únic que impedeix a qui mana ser arrossegat per les seves passions o els huracans d'interessos particulars que bufen a les altures, és el control democràtic. Renunciar a intervenir en el que ens afectarà ens fa perpetus immadurs perquè no ens deixa aprendre dels errors.

Cap tècnica no permet gestionar una societat i els seus conflictes ètics. El mal menor són ideologies que, reconeixent-se parcials i esbiaixades, estiguin sempre sotmeses al debat públic.

Els tecnòcrates que exigeixen als ciutadans que callin i no els distreguin serveixen interessos que no es diuen bé comú.