Sufragi

Una missa en sufragi és una missa de difunts. Durant segles aquest país ha cregut que resant podia escurçar el temps de purgatori dels parents traspassats. I els rics deixaven fortunes per obtenir a l'altra vida els beneficis de les misses terrenals.

Aquesta fe, gairebé morta, sobreviu en la creença que sumar opinió favorable darrere d'algú el fa bo, li dóna virtut. Sembla que a l'antiga Roma, on hi havia dura lex però no vidre irrompible, votaven amb fragments de vaixella de ceràmica, i en deien sufraggium.

Però és una creença bastant irracional. Les opinions de la majoria només serien més assenyades que les d'uns quants si no existissin els prejudicis ni els demagogs, i el cos social no perdés el nord, igual que ho fa una persona, quan passa un tràngol.

En el sentit del vot, com en les audiències de la tele, hi ha més víscera que raó. Donar la cara en un debat públic ens empeny a ser ciutadans responsables. Ficar la papereta al sobre vigilant que ningú miri ens assimila a una massa que es mou per passions. El sufragi jivaritza la nostra dimensió política fent-ne un capritx que no exigeix compromís.

Limitar la democràcia al sufragi suposa creure que podem deixar la política en mans d'uns professionals. Però esperar que uns altres, sense que ens hi hàgim d'implicar ni estar-hi a sobre, vetllaran pels nostres interessos perquè (si ens vaga) posem un vot en una urna un cop cada quatre anys, és viure una fantasia que té un amarg despertar: aquest.