Sort
És tot el que s'escapa del nostre control i, per tant, és fals per definició que hi puguem influir. En tot el que depèn poc o molt de nosaltres, hi ha una part de responsabilitat incompatible amb la sort.
I, malgrat tot, per no sentir-nos tan poca cosa, volem creure que certs rituals la fan propícia. Des de tocar ferro a resar, fem de tot per decantar-la a favor nostre. Demanem a déu o un difunt que ens donin un cop de mà, portem a sobre amulets i posem ciris per aprovar un examen.
La cara bona d'aquesta irracionalitat és que impulsa el pensament positiu, dóna esperança i fomenta bons sentiments. Creure que els esperits ens ajuden té un efecte placebo que ens omple d'energia per tirar endavant. I, al contrari, pensar que estem sols en un univers indiferent pot fer que donem per perdut el que només era molt difícil.
La cara negativa és que carrega a agents externs el que, en part, és cosa nostra. Si forces ocultes teixeixen el nostre destí, ja tenim excusa per viure instal·lats en la còmoda i improductiva lamentació. Rere la constant desgràcia de certs individus hi ha la por cerval a agafar el toro per les banyes.
Però el que fa ric l'amo de la Bruixa d'Or o Doña Manolita és una alarmant ignorància de la teoria de probabilitats. Són molts els que creuen de bona fe que un dècim comprat en una administració on gairebé cada any toca té més opcions de sortir premiat que l'adquirit al costat de casa. I això ja no ho explica la superstició sinó el fracàs escolar.