Rivaldo: Desemparat mentre l'aclamen
L'home que fa deu dies vam veure al telenotícies de TV3 marcant el gol del triomf del São Paulo és un fantasma del passat. Enterrat sota munts de Ronaldinho i muntanyes de Messi, és el millor exemple del Sic transit gloria mundi .
Durant cinc anys es va carregar el Barça a l'esquena com un cirineu resignat i solvent. En recordo la xilena inversemblant davant el València que va donar a uns culers desnonats el passaport a Europa. I encara veig l'excessiu Gaspart aixecant els braços al cel, com si el sever Déu de l'Opus li hagués fet aquell regal per allargar-li la presidència.
Va tenir altar major en l'efímer santoral blaugrana, però la seva humilitat trista i una dentadura devorada per la pobresa feien que el confonguessis amb el sagristà.
Sense les cuixes d'acer d'un Ronald Koeman, xutava amb tot el cos i l'esforç el desmuntava com si fos un ninot articulat. Però la pilota sortia amb alguna cosa viva a dintre que la feia tan difícil de caçar com una papallona.
Escoltava les ovacions amb l'aire desorientat d'un esclau llançat al circ romà. Enmig de l'adoració massiva, semblava que encara busqués la mà tendra que quan era només un menino da rua l'havia d'acotxar.
Un dia els representants, moderns negrers de faveles, no es van posar d'acord amb el Barça, i el vam esborrar del nostre paisatge sentimental com qui oblida un cromo perdut en una mala ratxa.
