Revenja
És la satisfacció que dóna fer un mal a algú en resposta al que ens va infligir. I encara que la trobem gravada en pedra en antiquíssims codis, desprèn l'aroma d'una justícia perversa i infantil.
Els gurmets ens diuen que s'ha de servir freda, però pocs tenen prou paciència per esperar-se tant. En el primer tast és dolça i allibera, però lentament va destil·lant el verí que transforma la víctima en botxí.
La revenja, contra el que pretén, no restableix l'harmonia sinó que desferma una escalada de violència, perquè per molt que vulgui causar un dany idèntic al que ens han fet, la immediatesa del seu impacte fa que sempre sembli pitjor.
Tots els intents de justificar-la parteixen de la falsa presumpció que estem en condicions de mesurar la maldat dels altres. La veritat és que ignorem si havent viscut tot el que han viscut ells, no faríem el mateix. Ningú sap fins a quin punt ha sigut víctima el que apareix com a botxí.
És lògic que siguem implacables per protegir-nos dels que ens volen destruir. I absurd parar l'altra galta. Però no fem altra cosa que alimentar el seu odi si el que mou la màquina de la jus tícia és l'esperit de revenja.
La revenja, que té tota l'aparença de justícia, sembra odi. En canvi, la clemència, com diu Shakesperare, cau com pluja fina que fertilitza els camps.
L'alegria esbojarrada dels trets a l'ai re per la mort de Gaddafi i la calma serena que acull el comunicat d'ETA són camins divergents.
I és el d'Euskadi el que té tot l'aire de dur cap a la pau.
