Retòrica

Ensenya a parlar en públic amb l'objectiu de persuadir l'audiència amb arguments brillants. I té un paper estel·lar quan els afers de la ciutat es decideixen a l'àgora i la suma dels vots determina què es farà.

Haver nascut a Grècia al costat dels sofistes li ha donat una mala fama que mai més s'ha tret de sobre. Per això el diccionari la defineix alhora com l'art de l'eloqüència i una manera de parlar buida i ampul·losa. I no falten els que asseguren que no creu en res.

És un menyspreu que ens té a tots balbucejant, incapaços d'expressar convincentment el que a dintre creiem tenir tan clar. Escoltant aquest dies cert polítics ningú diria que la tradició occidental sempre n'havia fet un dels fonaments del currículum escolar.

Però si és tan important no és perquè persuadeix d'uns arguments prèviament elaborats sinó perquè, com defensava Ciceró, cap pensament està acabat del tot ni té vida pròpia fins que el transmetem als altres. Només podem dir que entenem una cosa quan som capaços de fer-la entendre a algú.

Per desgràcia, no és aquesta concepció filosòfica de la retòrica la que ha triomfat sinó la que la veu com l'aplicació mecànica de regles d'eloqüència: una mena de foc d'encenalls del virtuosisme verbal.

I el pitjor d'aquest desprestigi no és que no sapiguem parlar: és que ens manté vulnerables a oradors que, sent sofistes en el pitjor sentit, provoquen aplaudiments tan necis com els que hem sentit aquests dies al Congrés.