Recessió

A principis del 2010 en sortíem i ara hi tornem a ser: segona caiguda en aquest viacrucis de la crisi. Però si l'altra duia al bec quatre brots verds, aquesta té l'aire greu i circumspecte d'un empleat de pompes fúnebres.

Mirant-se-la des de la seva talaia, De Guindos en diu "perfil relativament desaccelerat", però sap de sobres que, a peu pla, és una caiguda lliure cap a la pobresa de les famíliesque exhaureixen el subsidi d'atur.

Rere la seva fredor tècnica -unes dècimes de retrocés del PIB durant dos trimestres-, hi ha el drama de veure, amb impotència, com se'ns fon un benestar que donàvem per segur, i la vida pot tornar a ser tan dura com la dels nostres pares.

És un drama que no viuen els que van prendre possessió del càrrec per Sant Esteve sota la sinistra mirada d'Aznar. Ni tampoc els que ahir van aplaudir entusiasmats algú que és prou cínic per proclamar la igualtat de tothom davant la llei des d'una impunitat absoluta.

Per ells la recessió és també una oportunitat per fer marxa enrere en democràcia i cohesió. Van obrir les portes a l'especulació perquè buidés els bancs i ara faran tot el que calgui per recapitalitzar-los desmantellant l'estat del benestar mentre milers de milions evadits prenen daiquiris.

Però la recessió té males bromes. Si anant sobre el cavall desbocat de la bombolla immobiliària un atac de dignitat col·lectiva els va descavalcar del poder, ara que anem enrere com els crancs podrien acabar sent víctimes d'un esclat d'indignació primaveral.