Privilegi

Etimològicament, és una llei privada, entenent que és privat el que s'oposa a comú. Emana del poder i atorga a algú o alguns un tracte de favor. Fa que no tothom sigui igual davant la llei.

En un sentit més ampli: és tot allò que, sense ser mèrit teu, et fa més fàcil viure que al del costat.

El millor termòmetre de la mala salut democràtica és la quantitat i intensitat dels privilegis d'una societat.

Un dels propòsits dels esmolets és mostrar com l'embolcall de certs conceptes amaga o dissimula el que contenen. Parlem dels privilegis amb orgull, i no -com tocaria- amb vergonya, perquè un ús ben poc innocent els ha recobert de connotacions positives.

"Tinc el privilegi de tenir 5 anys més d'esperança de vida que la mitjana de catalans", podran dir aviat els fills de casa bona apuntats pels pares en mútues privades. I no és criticable que els hi apuntin ni que visquin més, però ho és no entendre que quan trobem normal tenir privilegis i ens hi encastellem, acabem sent objecte d'un comprensible ressentiment.

Més perillós encara és fer-nos la trampa de confondre'ls amb drets, alimentant un malestar que tard o d'hora esclatarà en violència. I quan ho faci i ens esquitxi, proclamarem tan convençuts com enganyats que en som només víctimes innocents.

Quan un decideix mantenir els privilegis, el millor que pot fer és for tifi car la casa. Hi ha una altra opció: lluitar-hi en contra. I els que diuen que ser d'esquerres ja no vol dir res haurien d'explicar com se n'ha de dir d'això.