Espartac Peran. Picardia per a tietes
Abord d'un vaixell ancorat en l'efímera alegria d'encetar cap de setmana, l'Espartac té la cara ferrenya d'un armat i la picardia de sarsuela que excita les tietes. Combina el parlar pausat i emfàtic amb la malícia sorneguera que fa dir a les bledes: "Mira que ets dolent!"
El seu català explota el substrat maresmenc. Marca territori amb Barcelona fent uns jo i ja amb molta fricció , i del sigut no se'n sap res. Com la virtut de la dona del Cèsar, no només és genuí sinó que es nota.
S'ha obert camí més per apuntar-se a tot que per bones notes. Té més ganes de ser-hi que un gran coco. Educat en escoles progres i facultats d'inspiració cristiana, és d'aquells tri omfadors de qui els pares deien: "No sé què en farem, d'aquest noi!"
L'art de connectar amb la gent l'ha mamat a la peixateria familiar. Li cos ta poc dir "reina" i en el seu tracte amb les mares fa oposicions a gendre desitjat. Mira a la càmera coquetejant-hi una mica, i no pot evitar fer cares quan l'altre parla. Volia ser pallasso però el seu fort no és tant tenir gràcia com ser gra ciós.
Té la calidesa que busca el cos a cos sense ser ofensiva. La que de tant fer-se el simpàtic perquè el ciutadà anònim es destapi, pot acabar emba fant el que té inquietuds.
Fa un entreteniment antropològic que té una gran virtut, no ser mai mor bós ni ordinari, i un petit defecte, incitar més al cofoisme que al sentit crític.
