Peces-Barba i el reconeixement de Catalunya com a nació
El comentari de Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure en un congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanya potser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal en lloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat com una simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve de lluny. Sobretot constata el desacomplexament d'un cert nacionalisme espanyol que amb moltes dosis de mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritat colonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècie que els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distància emocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels més significatius. Tot plegat mostra el ressorgir d'una visió tancada i mesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únic protagonista important) per part de polítics i intel·lectuals que fins fa poc es veien obligats a dissimular en pro del consens constitucional. Peces-Barba -que s'ha acabat disculpant sense ganes- marca una distància prepotent entre el que ell considera "nosaltres", els superiors, i els "altres", els "catalans" que van haver de sotmetre per les armes. Quan ho remata amb referències al fet que per obligar els "altres", els catalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar "bombardejant" de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més que dubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una part positiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropes castellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànica va entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho, l'emèrit catedràtic ha re- conegut que Catalunya és un subjecte històric amb tots els ets i uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal. Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar per què nega a Catalunya la condició de nació, que sí que li reconeix a Portugal. ¿O és que només Castella pot decidir qui és nació i qui no?
