No llanço la tovallola
Jo sóc tossut i encara la tiro malgrat que l'ús sembla que hagi decidit que el verb tirar , en català, ja no vol dir "deixar anar amb cert impuls una cosa" i que, per tant, s'ha de canviar sistemàticament per llançar o llençar .
Rere el dràstic retrocés d'aquest sentit de tirar hi ha raons semblants a les que provoquen l'encara incipient avanç -que ahir comentàvem- de l'expressió copsar l'atenció d'algú .
A l'entrada tirar d'alguns reculls de barbarismes hi diu: "És un castellanisme si es fa servir en lloc de llençar quan llençar vol dir desprendre's d'una cosa inservible ".
Però el sofert usuari de la llengua sembla que ha interioritzat una norma molt més simple: "en català tirar és llançar o llençar ", dos verbs que -dilluns en parlaré- tenen una relació molt promíscua.
L'embolic genera tanta inseguretat que ningú gosa tirar , i el més greu és que llançar (o llençar ) ja s'ha ficat dins de frases fetes, on per definició les paraules són les que són i no es poden canviar per mots sinònims. El llançar de "llançar la primera pedra", "llançar-se els plats pel cap" o "llançar la casa per la finestra", per dir-ne algunes, és tan espuri com el de "llançar llenya al foc": en tots els casos hauríem de dir i escriure tirar .
En el cas de "tirar la tovallola", la frase -procedent de la boxa- és prou moderna perquè el fenomen li provoqui una crisi d'identitat. El diccionari de M. Teresa Espinal diu tirar ; el Termcat llançar ; i el GDLC, tirar o llançar . N'hi ha per tirar el barret al foc.
