Neus Català: Memòria contra l'horror
No té a l'armari cap vestit de ratlles, i el seu pitjor malson als 96 anys és despertar-se a Ravensbrück i, en lloc de ser-hi ella, veure-hi els dos fills que va tenir després.
Conserva intacte l'accent nord-occidental de Guiamets. I en aquest petit poble d'un Priorat tan agrari com injust, amb 8 anys ja treia el cap per la finestra de la barberia del pare i prenia partit en les agres disputes entre dretes i esquerres.
Volia ser actriu però la història que tant l'ha trepitjat la va fer infermera que treia bales en quiròfans de campanya i cuidava nens de pares desplaçats.
Va sortir viva dels camps d'extermini perquè se sentia infinitament superior als seus botxins i necessitava explicar al món fins on pot arribar el feixisme i com li va plantar cara el coratge d'unes dones.
En aquell infern va descobrir que hi ha d'haver alguna cosa molt valuosa en la naturalesa humana perquè, quan tot feia tornar boig i dolent, ella i les altres preses es cuidessin com germanes entre les urpes de l'horror.
Té clar que Stalin va ser un dictador i que el socialisme real és la perversió d'un comunisme que tard o d'hora, diu, s'imposarà. I només pot concebre l'esquerra, i la vida, com a lluita contra el capitalisme en què vivim.
Prenent-ne l'esperit més que la lletra, el seu testimoni el fa vigent una crisi sistèmica que posa a prova la nostra solidaritat mentre alguns esmolen ganivets llargs.
