Màrius Serra: El ludòpata de la llengua
Té el to de l'amic que t'atura un moment al carrer. La seva falta de solemnitat contrasta amb els aires transcendents d'altres divulgadors del petit món mediàtic català per dir coses sense substància. I és que ell en sap tant més, que pot il·lustrar a peu pla sense perdre autoritat i, a sobre, fent-te creure que el que aprens ho heu descobert plegats.
Va tant com una moto que parlant fa derrapades. El cervell no li para i la feina és triar entre el que hi amuntega. I aquest festival de neurones, connectat a unes TIC que ha integrat com una pròtesi, crea la il·lusió que és ubic i omniscient.
És com un personatge de Lewis Carroll enderiat per la pressa que crea un univers màgic jugant amb les paraules. Les patilles unides a la sotabarba li donen aire de jòquer que et premia amb partides gratis si soluciones l'enigma que planteja.
Mastega la informació perquè la digereixi l'oient més dropo. Ho diu tot posant-hi una passió que faria innecessari l'interès intrínsec. Reté tan bé l'atenció que, posat al mercat, només la decència li impediria fer-se ric venent un elixir de llarga vida.
El seu virtuosisme treu so a tecles del català que ja pocs toquen, i en fa un ús tan precís i pertinent que no sembla que s'adorni.
Si parla del "delit d'es catir", no desenterra res. Només fa viva llengua moribun da com pertoca a un crac dels mots encreuats deixeble del Tísner.
