Josep M. Ballarín: l'últim carlí
És tan conservador que no es dutxa. Si una cosa respecta és el pòsit del temps. La tisi li va permetre fer llit amb el Dant, Shakespeare i Nietzsche, sense que la sobredosi de cultura ma tés la fe del carboner.
Sent lúcid als 91 anys, prova un cop més que la gimnàstica del cervell manté més jove que el Pilates . És un savi camuflat que del tronxo només en té la primera pell. L'humil mossèn no et mira amb aquells ulls de fura.
La seva llengua és un intent de destruir l'estàndard. I algú hauria de fer un diccionari Ballarín-Català que fes llum sobre mots que, dur d'orella, mig ha sentit mig s'ha inventat.
Tradueix la teologia al col·loquial: explica la mort com un "Ja hi som, Pepitu!" i l'elecció de Joan Pau II com "Cagada Gironella!" S'ho passa bé dient-la gruixuda, però si veu que la cosa és clara diu: "És de cajón ".
Fa d'anarquista reaccionari, de carlí. Accepta els gais deixant clar que ell és dels normals a qui agraden les dones. I ser partidari del celibat sacerdotal no li ha impedit mantenir, des de fa 25 anys, una parella de fet, no carnal, amb santa Emília.
Eclesiàsticament fracassat i mediàticament milionari, vol passar per boig inofensiu, però fa bitlles. Defuig el tracte de cardenals i papes, Montilla li agrada tan poc com Companys, però ca sa els prohoms de la pàtria i un seient a la llotja del Camp Nou li fa fer amistats poc recomana bles.
