Loquillo: Ressentiment estratificat
Té en la mirada aquella violència freda feta de ressentiment estratificat que truca de matinada quan esclata la convivència. És rebel·lia de barriada, crit dels que sempre callen, somnis de grandesa entre vies de tren suburbial.
El mateix que l'ha empès a no resignar-se a un destí gris, el que l'ha allunyat del covard "no t'hi emboliquis" i l'ha ficat al mig de les baralles, també li fa insuportable el segon pla. Diu que es reinventa però fa la impressió de xuclar d'allà on pot perquè no se l'empassi l'anonimat.
Assegura que no és xulo sinó seriós però, com diu Buenafuente, el que de debò el caracteritza és una absoluta falta de sentit de l'humor. Només algú que es pren tan seriosament com ho fa ell pot anar amb aquell tupè passats els cinquanta.
El seu esperit quasi anarquista s'ofegava en l'opressiu nacionalisme perifèric. Tot se li va fer tan irrespirable que no va tenir més remei que exiliar-se i ara omple els pulmons d'aire pur als estudis on l'entrevisten liberals tan inqüestionables com César Vidal o Jiménez Losantos.
Sempre ha vist incompatible esquerra i nacionalisme i, fugint d'aquest monstre dretà, no em sorprendria que es veiés obligat a buscar refugi en la FAES. En un tímid primer pas, canta poemes d'un exsecretari d'estat del PP i flamant membre de la Real Academia de la Historia, famosa a tot el món pel seu radical no-nacionalisme.
