Keynesianisme

La crisi l'ha fet ressorgir de les cendres com l'ocell fènix. Va ser un lloable intent (bàsic en tota forma de progrés) de no acceptar com a fatalitat un mal endèmic: l'interminable cicle que porta vaques magres després de les grasses.

Quan la Gran Depressió va tornar a demostrar que la lliure competència no té la mà invisible que, segons Adam Smith, corregeix les contradiccions que genera, Keynes va saber entendre que aquest cop de mà només el podia donar l'estat.

I l'havia de donar, contrariant la intuïció, endeutant-se per trencar el cercle viciós en què entrem quan el mateix impuls que ens fa invertir pensant en el propi interès, ens porta a acumular estalvis en un racó.

Keynes va demostrar que la suma d'egoismes no sempre reverteix en bé comú i que aleshores cal que la política, pensant en tots, ens tregui del pou. La seva economia, per ser efectiva, demana que per sobre del mercat hi hagi un govern que, com una gran presa, reguli crescudes i sequeres i garanteixi un cabal mínim.

Dels anys 70 ençà, el liberalisme extrem no ha parat de dinamitar dics per crear un gran riu mundial que baixa feréstec. I ara, si l'administració Obama fa segons quines inversions per reactivar l'economia, potser en lloc de crear teixit productiu als EUA l'està creant a la Xina.

Menyspreant el Keynes aplaudit a Bretton Woods, ens hem tornat a posar en mans dels especuladors que es fan milionaris -ahir mateix un se'n vantava- causant la inestabilitat que enfonsa milions en la misèria.