Josep Maria Pou: Un criteri que ens alimenta
Hi ha en ell una desmesura més gran que la vida. Ho té tot per ser l'ogre malvat, però la mirada de murri li dóna la cordialitat vehement i acollidora d'un Falstaff amb tragèdia íntima.
Si el veieu per l'Eixample parlant sol, no us espanteu: quan aprèn papers no sap on para. Però la nata el torna boig i, si es fica a Petritxol, planta el rei Lear i s'entaula a la primera granja.
De jove era prou desmanegat perquè, saltant-se els galants fleumes, anés directe als dolents interessants. Els anys i els quilos l'han fet protagonista i li han donat la sòlida empatia que permet a l'inspector Maigret ficar-se al cap dels criminals.
Haver conquistat Barcelona des de Madrid el manté a prop de la faràndula d'una villa y corte on se sent massa valorat per trobar just que la mirem amb prepotència displicent.
El seu català relaxat no passaria el nivell D i el barreja amb castellà. Però tot ho recolza en un bon text i és, sobretot, la veu que el sap llegir.
A casa ningú l'espera, viu pel teatre i el seu criteri ens alimenta. Èxits on sembla que no hi té art ni part, ens els ha triat amb una anglòfila sensibilitat de lector compulsiu.
Els crítics li poden fer mal però pensa sempre en el públic. I s'hi fa ric quan sent que li encomana emocions que marquen. Haver sigut tan exigent, l'obliga a superar un llistó que diu: "Si és del Pou, segur que val la pena".
