Josep Cuní. El vocalista de l'statu quo
Quan sents el Cuní tens ganes de dir-li que no vocalitzi tant, que no estàs sord. Sort que t'hi vas tornant i ja falta poc perquè l'hi agraeixis. Cuní és un ressonador de l'actualitat que forada cervells amb espesses teranyines. En vocalitza la forma i el contingut i té la discutible virtut de mastegar-te-la tant que no deixa sencera cap complexitat.
Li agrada portar al plató gent del carrer amb més passió que eloqüència. I quan es forma un guirigall, els fa callar amb un "Senyors! Sisplau!" o el mític "Prou!" i els explica què vo lien dir. El seu afany pedagògic l'empeny a interrompre - "Si l'he entès bé...", "Deixem-ho clar...", "Per esvair dubtes..."-, i empeny més d'un a dir de casa estant: "Calla una mica i deixa que s'expliqui".
Cuní ha sabut crear un pluralisme que, com un trenet de joguina, va donant voltes. És el guardaagulles d'uns opinadors que bufen i xiulen però rarament surten de la via. I si algú amb el cap ben moblat diu el que no toca i el tren descarrila, l'endemà fa que la Rahola, havent-s'ho preparat, es baralli amb aquell vídeo i, tall rere tall, li canti les quaranta.
No és fàcil ser tants anys un crac mediàtic sense anar sintonitzant, gairebé sense adonar-te'n, amb el que va bé que pensis si no vols que et moguin la cadira i t'enviïn a un exili daurat. La pressió de ser al centre no es pot resistir indefinidament. El nou destí de Cuní és una gran oportunitat: tant per a ell com per a TV3.
