Joan Laporta. La poteta enfarinada
Laporta parla amb una tensa tranquil·litat. Té un to massa innocent, com de nen que l'ha feta grossa, i aquella dolçor que intenta que els cabridets t'obrin la porta. És una suavitat amb violència latent: la calma inquietant d'abans de la tempesta.
El seu català és "la iengua plena de pozibilitats i ventatges dels que es iauren un futur". Militant del dequeisme, compensa barbarismes "esmerçant esforços amb escreix". Res no passa, tot succeeix i, "recent succeït, deixa molt que desitjar".
Més enllà de voler el poder d'un estat, té una ideologia imprecisa, però els seus economistes de capçalera són liberals sense complexos.
Però on brilla el seu enginy és en l'ús de nobles conceptes. Això seu no és afany de poder: és servei a un país que el percep com a líder. És només qüestió de temps que els votants de CiU, que sent molt propers, descobreixin que el nou Jordi Pujol no és l'Artur Mas, que no ha guanyat cap Copa.
Mentrestant, no es pot resignar a ser cua de lluç i va canviant de sigles. De l'última ja n'és líder absolut, encara que més que cap d'arengada sigui cap de xanguet.
Coneixíem el cas dels que de dividir-se en deien reagrupar-se, però ell ha anat molt més lluny. S'ha escindit de l'escissió d'una escissió donant un únic argument: que vol unir i sumar. De fet, té tanta set d'unitat que, si ningú el frena, seguirà sumant fins que només quedi ell per apagar el llum.
