Joan Herrera. La serietat del jove profe nou

Té Joan Herrera alguna cosa vagament ornitològica. D'au de rapinya tendra i una mica bonifàcia. Manté la fingida severitat del profe nou que sap que si abaixa la guàrdia li pujaran a cavall. Però tampoc li costa tant perquè l'han ensinistrat a trobar motius per viure en la permanent indignació ètica.

Parla molt de pressa i a glopades, amb un petit atropellament. Com si el que volgués dir fos gas a pressió que se li escapa o una empollada que ha de vomitar. (Una estenotipista del Congrés va demanar la baixa.) Com a orador, sembla convençut que val més entatxonar informació que un bon efecte dramàtic. No li fa ria cap mal una classe de pauses retòriques de Llamazares.

Combina un ieisme semicorregit amb el jo gironí, i un ús constant de major amb la precària sonorització dels enllaços consonàntics. De tant en tant fa un "mm m?" que ve a dir "oi que tinc raó?" I, en tot moment, sembla tenir clar que diu veritats que clamen al cel. De tan noble i ecològic voreja la contradicció d'es tar contra el sistema sent-hi. Anar de verd no l'ajuda a cridar l'atenció en la selva del capitalisme.

Abans veia passar tot el trànsit per la dreta, però des de fa un temps ha de tenir un ull a banda i banda. El que es pensava que era un voral d'emergència s'ha omplert d'uns in dignats que no el veuen com un dels seus i l'empenyen al mig d'una ca lçada per on passen Mercedes rabent. Ho portaria més bé si no anés en bici.