Joan Coscubiela: Els meandres del sindicalisme
La sobrietat quasi eremita de maratonià xuclat de galtes troba el seu punt de fuga en la muntura moderniqui de les ulleres. Aquest xava de la Barceloneta que es deixa un munt de pronoms febles i no sap "callar-se", transmet amb els ulls la serena bondat del que creu que és fidel a una gran causa.
Quan un fill únic d'obrers industrials arriba a professor d'Esade, l'exaltat discurs sindicalista s'encalma en uns meandres que permeten apreciar tot el rigor teòric del torrent de justa indignació que els alimenta.
Sense fer sang i fetge, dius coses tan fàcils d'entendre com que la causa profunda de la crisi és un brutal desequilibri entre el poder desbocat de l'economia i el cada cop més minso de les institucions democràtiques.
Assegura que els neoliberals són ultraintervencionistes que després de predicar que era aberrant econòmicament redistribuir els guanys, fan terribles esgarips si no redistribuïm les immenses pèrdues que han generat enriquint-se.
El Coscu no crida mai. Creu prou amb la raó per exposar-la amb un parlar pausat, gairebé monòton, molt en la línia de la retòrica no tan sorprenentment jesuítica d'ICV.
S'ha posat com a repte de campanya reciclar el cabreig i convertir-lo en compromís cívic. Ara cal que demostri que el seu motor dièsel de corredor de fons pot tenir aquell punt de mala llet que permet aguantar un llarg esprint.
