Jaume Cabré: Un clàssic ara i aquí
Amb la veu una mica nasal i un cert esbatanament als ulls, parla amb l'histrionisme didàctic d'aquells il·luminats que van fer renéixer el país al final del franquisme. S'ha fet escriptor des del dur aprenentatge de mantenir l'interès d'una aula i d'una audiència, però sobretot des de la radical honestedat d'escriure només allò que necessitava dir.
Ignorant els cants de sirena del mercat, no abandona un llibre fins que n'està raonablement content. Cou les novel·les a foc tan lent que deuen ser el producte menys prefabricat de la indústria del país. I el que més omple d'esperança és que trobin tants milers de catalans que dediquen hores de solitud al plaer creatiu i complex de llegir-les.
Els crítics divins de Barcelona el menystenen repetint que l'èxit comercial no és cap aval artístic. Asseguren que és només un guionista amb ofici que coneix les tècniques per seduir les masses. I ha calgut que mig milió d'alemanys llegissin Les veus del Pamano perquè els comenci a fer vergonya dir que s'alimenta d'un lector folquitorresc.
L'encerten de ple quan parlen d'ofici. I també quan afirmen que treballa amb el lector al cap. A diferència d'ells, escriu per ser entès: per causar la mateixa commoció que a ell com a lector el va obligar a preguntar-se què tenen les lletres impreses en un full que, després de passar-hi els ulls, t'han convertit en una altra persona.
