JOSÉ MONTILLA: L''apparàtxik' que va poder regnar

Un hieratisme gairebé d'autòmat el situa als antípodes del famós salero andalús. Molt marejat per les maragallades i les caigudes en picat havia d'estar el PSC per fer d'un senyor tan gris el seu candidat a president dels catalans.

En un partit d'il·luminats, era el discret apparàtxik que sumava consensos enfilat en el mal menor. Saber callar quan calia va fer de l'oficinista que aguanta estoicament les bronques l'únic possible punt d'intersecció dels egos desbordats.

Apàtic i apagat, sempre sembla que estigui al caire de la depressió o d'un estat catatònic. Més que la calma és la seva absoluta falta de sang i entusiasme la que ataca els nervis dels entrevistadors per més satisfets que estiguin sexualment.

Evita la mirada directa i sembla que tiri de rotllo que s'ha gravat al cervell. Fa la impressió que s'esforça constantment per sobreposar-se a un drama íntim. Els seus ulls tímids i tristos de bona persona són els d'algú que té un dol a mig tancar.

Va fer un mutis elegant tot i marxar amb el regust agredolç de viure en un país prou obert i integrador per fer-lo president però també prou classista i etnocèntric per mirar-lo de dalt a baix i no parar de fer burla dels seus millorables esforços per parlar bé el català.

La seva entrada al Senat serà seguida amb encuriosida malfiança. T'hi posis com t'hi posis no el veus dinamitzant un cementiri d'elefants.