Isabel Coixet: Creadora d'emocions amb trampa
"Les meves pel·lis em donen com vergonya, perquè sento que tothom em veu". Però veiem la Sarah Polley o la Pe. I val més. No ajudaria gens veure-la a ella rere les ulleres d' Un, dos, tres versió moderniqui. Diu que al cap hi té 16 anys i tens la sensació que part del look i la manera de parlar hi han quedat atrapats.
Té un bilingüisme prou cosmo-polita perquè li surti el castellà. Jo ho diu ella: "Per molt que vulguis amagar- te, todo sale ". Però encara és pitjor si es decanta per "ho que surt". En el seu català gracienc, de pronoms febles ben posats "han quedat pocs".
S'ho passa pipa treballant per onegés que "si recauden algo, collonut". I quan li dius que es veurà en un vídeo, exclama "¡Cielos!"
L'esforç per no semblar vulnerable fa més fàcil estimar-la de prop que en la distància. Quan veu que li tenen mania, diu: "Què hi farem! La vida es así ". Però ho explica un punt de carrincloneria, certa prepotència pijo progre i ser molt més 15-M que 10-J.
Al principi ens commovia amb històries simples, però grans pressupostos han evidenciat que al seu talent per crear emocions se li veu la trampa quan intenta espaterrar-nos capbussant-se en les profunditats de l'ànima.
Sap embolcallar missatges amb músiques guais i imatges xulis, però quan vol fer art sublim, de vegades li surten films que, com els núvols, són formes imponents que no fan cap olor.
