Idiota

La paraula idiota té una història més llarga i sucosa del que ens imaginem. Tal com explica l'últim Sàpiens , en la polis grega eren idiotes els ciutadans que no podien compaginar la feina amb la política.

Hi havia els polites , els ciutadans políticament actius, i els idiotes , que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats. No tinc la intenció d'ofendre ningú, però ja veieu que si de vegades ens hem sentit una mica idiotes no és perquè sí.

En sentit etimològic, és idiota el que no coneix cap ofici i, com a conseqüència, fa una feina prou alienant i marginal perquè quedi fora de l'es fera pública.

El llatí el fa sinònim d' ignorant . I a finals del XIX, quan la psiquiatria era políticament incorrecta i l'eugenèsia encara no s'associava al nazis, l'idiota va passar a ser el retardat que tenia una edat mental de menys de tres anys. El grau inferior a l'imbècil.

Ens passem el dia criticant polites però tenim una empedreïda vocació d' idiotes , de no-ciutadans.

La democràcia grega patia unes enormes mancances però si alguna cosa tenia clara és que al ciutadà se li ha d'exigir l'activitat política.

Molts de nosaltres, fins i tot quan ens toca per sorteig ser presidents d'escala o busquen gent per al comitè d'empresa, mirem tant com podem de passar el mort al veí.

Quan ens acorralen, sortim amb el típic "És que jo no serveixo per a aquests coses. Si discuteixo després no dormo".

I ja sé que queda fatal, però en un cas així el més honrat seria dir: "No, mira, és que sóc idiota".