Funcionari

El concepte funcionari arrossega, entre nosaltres, la merescuda mala fama de 40 anys de dictadura. I potser per això vivim convençuts que en sobren i que la meitat no fan res, malgrat l'evidència que països més avançats i eficients en tenen molts més.

En una manera de veure la vida molt d'aquí: oposem emprenedor -l'eufemisme guai d'empresari- a funcionari; com qui oposa el que crea riquesa, s'exposa i sua sang al paràsit que tira de la rifeta d'un simulacre de feina per assegurar-se el plat a taula.

Però aquesta caricatura també es pot capgirar dient que l'empresari té l'obsessió d'arribar a ser milionari explotant els altres; i el funcionari dedica la vida a un servei públic per un sou modest. És difícil negar que és molt més productiu el mestre que forma ciutadans que el promotor que va encatifar el paisatge de casetes.

Al país, per avançar en cohesió -l'únic que ens salva de la barbàrie-, li calen més empresaris... i també més funcionaris, i tan important és evitar que els segons s'hi arrepengin com que els primers defraudin. Tan aberrant és no poder despatxar el funcionari nefast com resignar-se a acceptar que una gran fortuna trobi mil maneres de no tributar.

Deia Gregorio Luri ahir que el 70% del joves volen ser funcionaris, i hi veia por al futur. Però els que aposten pel futur, tenint fills, ¿no és lògic que aspirin a horaris racionals i estabilitat? Ser competitius també exigeix xuclar recursos del frau fiscal per convertir-los en places públiques de llars d'infants ateses per funcionaris.