Finançarització

Aquest monstre de nom tan lleig pot acabar sent la fase terminal del vell capitalisme. Les seves catastròfiques proeses consisteixen a imposar un domini tan gran del sector financer sobre el productiu que produint no surts de pobre i especulant et fas ric.

Gràcies a ell, les multinacionals on ningú sap qui mana s'intercanvien empreses de tota la vida com si fossin cromos, les grans fàbriques se'n van a l'altra punta de món en plena subhasta de drets laborals i les pensions i estalvis familiars juguen a la ruleta.

Desregulant-ho tot, fa possible que el negoci més lucratiu es faci venent coses que ni s'han comprat. I aquest enorme disbarat és una part tan important d'economies potents que Barack Obama, que en teoria era molt progre, no vol ni sentir a parlar de gravar les transaccions.

Devora les classes mitjanes, fa anar els polítics com titelles i buida de contingut les nostres imperfectes democràcies. Però en lloc de plantar-li cara fent la pressió que calgui per canviar unes regles del joc que fan que sempre guanyi ell, l'únic que trobem assenyat és afanyar-nos a desmantellar el nostre precari estat del benestar.

Diuen que va aixecar el vol el 15 d'agost del 1971 quan Nixon posa fi a la paritat dòlar-or, i que el va alletar la ideologia neoliberal de Reagan i Thatcher. Però el camí que ara ens caldria desfer per sortir d'aquest pou, el vam emprendre el dia que, aparcant la decència i el sentit comú, vam començar a trobar morals, legals i envejables els guanys milionaris sense cap esforç.