Feina

Asseguren alguns economistes que anem cap a un futur de subsidiats. El desenvolupament tecnològic permetria, en teoria, que només treballin uns quants i la resta malvisquin amb engrunes.

La feina s'està convertint en un bé escàs, com si el progrés ens digués: "Si has perdut el meu tren, queda't a casa i viu de la sopa bova!"

Però de feina n'hi pot haver tanta com vulguem: els boscos estan bruts, els mars contaminats i ens enfrontem al repte tecnològic inajornable de fer sostenible l'economia abans que es carregui el planeta.

Si no n'hi ha és perquè la nostra societat no entén la feina com una quantitat d'esforç que redunda en el bé comú, sinó com un negoci que ha de generar una plusvàlua i enriquir a qui la crea. Un negoci que, per acabar-ho d'adobar, ha de competir amb els que vulneren drets humans i no saben què és democràcia.

Abans que sigui tard haurem d'entendre que el motor econòmic no pot ser la cobdícia individual i que una feina ha de ser molt més que fer d'esclau unes hores per un salari. Haurem d'aprendre a treballar pensant en tots i vivint com un més.

Mentrestant, una bona part de la generació més ben formada que hem tingut mai és a casa de braços plegats, totalment desmoralitzada. No han parat de fer màsters que garantien un futur brillant. Els hem entrenat per ser competitius i menjar-se el món.

Però si no volen que el món se'ls mengi a ells, hauran de redescobrir la feina coml'esforç solidari que ens ha permès, com a espècie, arribar fins aquí.