Farcit i plagat
Les paraules denoten i connoten. La denotació informa i la connotació transmet sensacions, és com l'olor d'una paraula.
Hi ha molts adjectius que volen dir molt ple : atapeït, abarrotat, carregat, saturat, curull, farcit, plagat, amarat, infestat, etc.
Tots denoten molt ple , però cadascun connota sensacions diferents, i aquestes sensacions no haurien de contradir el que volem expressar.
No diríem d'algú que està infestat o saturat de bons sentiments. Diríem, per exemple, que n'està amarat .
Però la connotació va lligada a una subjectivitat que amb el temps canvia. Jo, per exemple, no puc evitarque em xoqui l'ús de farcit lligat a sentits negatius o, pitjor, repugnants.No diria mai que la casa està farcida de rates. En la meva experiència, el farcit és gastronòmic i exquisit.
Constato, però, que ni els clàssics ni els diccionaris ho senten com jo. Hi trobo llits farcits de xinxes i cors farcits de falsedats. I en textos ben d'ara, processos que estan farcits de dificultats i llibres farcits de faltes.
Penso que estaria bé no sotmetre farcit a aquesta sobreexplotació i, en casos així, preferir els adjectius clarament negatius, com ara plagat , definit al GDLC com "que mostra una abundor excessiva d'una cosa nociva, molesta, desagradable".
Però plagat , usat per Ausiàs Marc, acceptat per Coromines i beneït per Ruaix, no surt al DIEC2 i, com que els correctors electrònics -sempre tan conservadors, ells- el subratllen, l'insegur usuari acaba recorrent a un farcit que, francament, a mi ja m'atipa.
