Ètnia

Ahir parlàvem de raça i avui parlem d'ètnia: un lligam menys obvi, independent de la genètica, però que marca tant o més la identitat. Formen una ètnia tots els que s'identifiquen amb un patrimoni cultural comú que inclou normalment una llengua i una religió.

Però amb això no n'hi sol haver prou: cal que una ideologia relligui el col·lectiu emfatitzant un ori gen comú, en part mític, i una pàtria real o desitjada. El que és bàsic és que els seus membres siguin conscients que hi pertanyen i que altres grups els identifiquin, amb els greus perills que això comporta.

I encara cal més. En el sentit més restrictiu, ètnic s'oposa a nacional per designar aquells grups que, perquè han emigrat o els han conquerit, formen part d'un estat que aspira a ser nació ignorant-los i basant-se únicament en l'ètnia dominant.

En aquest sentit, bascos, catalans, kurds o gitanos som ètnies, però no ho són ni espanyols ni francesos.

I per què ètnic passa a nacional quan té estat? La resposta és reveladora: una ètnia, amb algunes excepcions, té estat quan s'ha imposat a d'altres que vol diluir, però en la mesura que ho fa ella mateixa s'esvaeix.

Si jo i Otegi som espanyols, com diu el nostre DNI, ser espanyol deixa automàticament de significar el que entenem per ètnia.

Ètnic pressuposa una adhesió tan lliure que els catalans som una ètnia dins de Catalunya que pot acabar sent minoritària.

De nacional , en canvi, se n'és si us plau per força i per això no és fàcil endevinar què hi ha al darrere.