Espanyolitat

Hi ha, esclar, el criteri asèptic del DNI, però no és el que té al cap Bono quan demana un líder per al PSOE que pugui cridar ¡Viva España! amb vibrato patriòtic.

El debat sobre què és ser espanyol travessa tràgicament els últims dos segles i crea les dues Espanyes que es maten el 36. I si una cosa té clara la vencedora és que nacióés una essència del passat que perdura i exigeix adhesió als que en volen formar part.

Menéndez Pelayo, partint del mitedel tanto monta monta tanto, veu l'essència en una ortodòxia catòlica que beneïa l'expansió imperial. I considerava antiespanyols els que no la compartien, fossin separatistes, obreristes o anticlericals. Els enemics interns que Franco va empaquetar en la superpintoresca conjuració judeo-maçònica.

És la mateixa espanyolitat que veu Catalunya i el País Basc com càncers en el cos de la nació, i que penetra fins i tot aquells a qui això repugna, com Unamuno, que al costat de l'agònic "Venceréis, pero no convenceréis"deixa anar un africà i energumènic "¡Que inventen ellos!"

Aquesta espanyolitat tradicionalment de dretes està avui sòlidament instal·lada dins el PSOE. I la pregunta clau és: ¿pot ser d'esquerres i integradora una ideologia que es comença preguntant quina essència defineix ser espanyol?

Fer de l'espanyolitat un projecte que construeix el present a través del consens i no exigeix adhesions, és el pas previ per no sentir rebuig davant un "¡Viva España!"

I això mateix diria,mutatis mutandi, de la catalanitat.