Esnobisme
Ve de l'anglès snob , un terme que volia dir aprenent de sabater i que l'argot universitari de Cambridge va fer servir per referir-se als que no eren estudiants.
Potser perquè no estudiar on ho fa gairebé tothom crea un cert complex, snob es va anar tenyint amb el sentit pejoratiu que té ara: el d'algú que sen se ser distingit ni culte fa el que pot per semblar-ho imitant els gustos i opinions dels que ell creu que ho són, i mirant de dalt a baix els que es mantenen vulgars.
L'esnob es deleix per les novetats i, en aquest sentit, té una part molt positiva que l'eixampla mentalment. Certs gustos -com ara apreciar un whisky o una simfonia de Mahler- no es poden adquirir sense una iniciació que demana una dosi d'esnobisme: esforçar-se perquè t'agradi el que d'entrada no et diu res.
Que n'hagi parlat molt bé algú que admirem ens porta a considerar, de manera as senyada, que no ens els hauríem de perdre. L'esnobisme és el llindar inevitable de l'alta cultura. Hi ha moltes coses excel·lents que comencen no agradant.
Però l'esnob autèntic fa vida al llindar. El que té de bo perseverar a ulls clucs per gaudir del que demana ser més sensible i complex, esdevé cretinisme quan passat un temps prudencial, i encara sense sentir res, en parlem posant els ulls en blanc.
Una part de l'art contemporani viu d'aquesta moma. Una absència t otal d'esnobisme ens en deixa a l'escapça, però una dosi excessiva ens converteix en aquell públic que de tant aplaudir el que no comprèn s'acaba aplaudint a la cara.