Enveja

És l'emoció negativa que ens provoquen les qualitats, possessions o èxits dels altres. Negativa perquè, en lloc d'impulsar-nos cap amunt, desitgem que ells vagin cap avall, ja que hem perdut l'esperança d'arribar a la seva altura. Pocs sentiments fan tan infeliç i són tan persistents un cop s'apoderen de nosaltres.

L'envejós viu en la il·lusió que el mal de l'altre el redimeix del seu patiment. I és cert que si arriba, durant un temps se li calma, però el més petit triomf d'algú proper el fa rebrotar amb la mateixa força.

Envegem, sobretot, aquells amb qui ens comparem. Creure que ens han donat les mateixes cartes fa que el seu èxit ens mini l'autoestima, però és una creença sense base: qui menys et penses té dos comodins.

De l'enveja només ens en cura tenir clar que l'únic que n'és digne no és material: és la boira inatrapable que anomenem felicitat . I si bé és cert que hi ha feliços i desgraciats, la distància que els separa és més petita del que sembla.

Sovint la felicitat que tant envegem en el veí és el seu intent desesperat de vantar-se del que no té. Més pervers que sentir enveja és voler-la provocar en els altres. El que és una mica feliç més aviat ho dissimula.

Una felicitat sòlida en una persona adulta és sempre fruit d'un esforç. No hi ha feliços malvats. I per aconseguir-la no cal que arribem on és l'altre, només l'hem d'imitar en l'esforç, perquè és l'esforç per ser millors i no el grau d'excel·lència el que ens fa sentir bé.