Enemic

És la persona o grup humà que, dominats per emocions subjectives, percebem com a força amenaçadora que té voluntat de destruir-nos. El construeixen les nostres pors: en alguns casos ben reals i fonamentades i, en d'altres, induïdes i fomentades pels que ens volen submisos i fent pinya amb ells per evitar que els qüestionem injustos privilegis.

Creix i es nodreix amb prejudicis i fanatisme i es dilueix fins a desaparèixer amb el diàleg i la convivència, perquè sempre és cert que només poden ser enemics acèrrims els que no saben veure en l'altre una naturalesa humana compartida.

L'existència d'un enemic comú cohesiona una societat. Fa pujar el to vital dels desmotivats i dóna nord als desorientats. Cosifica i objectiva els culpables de tots els mals alleujant de l'angoixa de ser-ne responsables. Però aquesta demonització dels nostres semblants exigeix cultivar sentiments que també ens deshumanitzen a nosaltres.

Podem tenir enemics que no saben ni que ho són, només cal que hi veiem l'obstacle que no ens deixa arribar on volem. Solen ser enemics que hem creat per incapacitat de gestionar la frustració, assumir la pròpia part de culpa i posar-nos objectius raonables.

Des d'un punt de vista ètic, un enemic ens posa al seu nivell quan aconsegueix que l'odiem, perquè odiar-lo ens fa ser com ell. Per això l'intent més sublim de preservar la humanitat en un marc d'intens conflicte és el manament, aparentment aberrant i subversiu, d'estimar els nostres enemics.