Dolors Camats: Uns ulls misericordiosos
Té una presència tan senzilla que seria gairebé mongívola si no desprengués la bellesa serena amb què el Dant i Petrarca van construir la donna angelicata.
De les lletanies del rosari, li es cau més consolatrix afflictorum que la speculum iustitiae a què l'empeny la militància a ICV, però la seva gran virtut mariana és fer de mitjancera.
És la noia que si pren la paraula en una assemblea tothom fa xxssst. Primer perquè parla fluixet però, so bretot, perquè té el crèdit ètic que concilia posicions irreductibles.
Ho diu tot molt suaument, com si li dolgués ser protagonista, i al final de cada afirmació exhala un "noo..." interrogant i dubitatiu que en treu el poc ferro que hi ha posat. Hi pots no estar d'acord però per tenir-li mania la maldat l'has de posar tota tu.
Al faristol, tendeix a emetre una sonsònia que, havent dinat, és ideal per fer la becaina. Però si atrapa un diputat dormint li fa un somriure de complicitat. Com a mare jove, sap massa bé què és anar curt de son.
Pujada en el barri benestant, però molt barri, que envolta el mercat de Galvany, ha fet de l'associacionisme una família que li ha permès arribar sense cops de colze al Parlament.
Li sobra disciplina i bona fe per creure en causes que la mandra i el cinisme ja donen per perdudes, però com que les defensa en un to més p lanyívol que enrabiat, frases de gran duresa acaben sonant a música celestial.
