Disciplina

Ja és un tòpic afirmar que el seu desprestigi és un greu error de l'escola progre. Associar-la a militar i a obediència cega l'ha ficat al sac de l'autoritarisme. Té massa càrrega negativa perquè es pugui reivindicar sense passar-la per la mola del sentit crític.

L'etimologia la vincula a les regles que un mestre imposa al deixeble. Són regles que no el fan creatiu ni original sinó que li inculquen de manera poc plaent sabers inqüestionables.

D'això què en podem salvar? Potser que aprendre no és sempre divertit, que tot el que val la pena demana esforç i que qui sap més que tu i intenta ensenyar-t'ho mereix, d'entrada, respecte.

El descrèdit de la disciplina va de bracet d'una ingènua idealització de la naturalesa humana. Educar és posar límits i qui no en troba creix salvatge.

Hi ha una disciplina hostil al plaer i a la vida, però no cal ser purità per entendre que el que ve de gust sovint no convé. Fins que madurem, algú ens ha de fer la violència necessària perquè no llisquem pel tobogan del mínim esforç.

Si aquest algú ens estima, els límits no seran arbitraris. Seran una aposta, honesta i incerta, d'equipar-nos per a la felicitat. Qui cregui que educar un fill no exigeix, de vegades, forçar-lo a fer el que no li surt de dins, puja un desgraciat.

Si la disciplina primer no ve de fora, després no ve de dins. I és aquesta la important: el difícil intent de manar en tu mateix. No tenir-ne ens fa anar per camins que el nostre jo més autèntic mai no hauria agafat.