David Trueba: La indignació responsable
El seu encant discret beu del privilegi de ser el més petit d'una càlida i culta família nombrosa. Una sobredosi d'afecte incondicional -la seva mare no el va deixar anar a escola fins als 7 anys- fa que la seva visió agredolça de la vida no sigui mai cínica.
Ni apocalíptic ni integrat, processa els desenganys amb una intel·ligència romàntica que fa tendres les arestes. Set germans més grans li han obert tant el ventall de la curiositat que pot relligar Josep Pla amb Fernando Fernán Gómez.
L'ancoren valors prou profunds perquè no l'arrossegui cap moda. Coneixent de sobres els secrets de l'èxit, ha apostat tossudament pel que tenia a dintre amb un talent lent i escrupolós que defuig els efectismes.
Sentir-lo relaxa. Finalment hi ha un progre que no culpa de tot el sistema ni llança la ira contra els polítics. Sense excitar-se gens, diu coses tan impertinents com que ens buidem de valors per les petites decisions de consum quotidianes.
Autocrític fins al moll de l'os, encarna el miracle d'un espanyol no nacionalista i n'hi afegeix un altre d'encara més impactant: sent madrileny de naixement i residència, no li importa sacrificar fluïdesa i brillantor per parlar en català amb els mitjans d'aquí.
¿És sempre així d'agradable o hi pesa que estigui de promoció? Costa saber-ho. Però sembla convençut, i et convenç, que el futur del món depèn del to i la tria de cada paraula.
