Cristina Puig: Un fals posat de bona nena

Les mans i la boca grosses i una irreprimible tendència a gesticular la desqualifiquen com a bleda. Mira intensament als ulls i gairebé t'intimida, però en la seva bellesa hi ha alguna cosa gamberra que la fa col·lega.

Un punt de postís en el somriure delata que no està còmoda del tot, com si no s'acabés de creure que ho pot fer bé. I encara que batalla per ser formal, notes la pressió d'una tensió interna que, en qualsevol moment, pot esclatar en brusca sinceritat.

Escolta tòpics i grans idees amb la mateixa concentració, potser per educació o perquè ja pensa en la següent pregunta. I quan clava l'agulló amb el que sembla un comentari innocent et deixa amb el dubte de si la dolenta és ella o el guionista.

Fa equilibris en el límit d'intentar entendre el que li va una mica gran. Combinant una respectuosa perplexitat amb petites ficades de pota, obliga el que parla a no deixar mai l'audiència despenjada. Té qualitats marianes per fer de mitjancera entre els discursos hermètics i els homes i dones de bona fe.

Però el que fa que et caigui més bé és un visible esforç per no engegar-lostots a pastar fang. Entre tertuliansque volen tenir sempre l'última paraula, se li nota tant què pensa rere el posat de bona nena, que un dia no podrà més i acostant-se a la pantalla ens dirà xiuxiuejant: "A mi perquè em paguen que, si no, apa que els aguantaria!"