Júlia Otero. Coqueteria feminista
La noia fresca, sexi i pallassa que va ser encara té ganes de jugar. Diuen que al professional de la ràdio la veu no se li fa gran i, de vegades, en el to juvenil hi queda enganxada l'actitud. Molts anys d'anar de falsa ingènua fan que ara, quan potser no li escau tant, encara faci moneries.
Ve d'una verdor d'ovelles i vaques, d'on els pares, per guanyar-se la vida, la van arrencar amb tres anys, just perquè el seu primer record sigui la nevada que el 1962 va emblanquinar la Barcelona de postguerra.
Del seu borrós passat de Heidi n'ha conservat l'instint de llibertat i un punt de cursi. De les monges del Poble-sec, per reacció, la tendència a les bromes sexuals. I dels quiròfans de la primera joventut, una maduresa que dissimulava amb pelo pincho .
Lingüísticament superdotada, ja feia subordinades al bressol. Parlar gallec li va facilitar el salt professional al català, tot i certs dèficits que tapa amb recursos comunicatius.
Ser guapa, intel·ligent i socialista, l'ha fet blanc de fatxes masclistes que l'acusen de sectària. Però té una tendenciositat més plural i elegant que els mitjans que l'ataquen.
Compagina el feminisme combatiu amb una desinhibida coqueteria. És dels mediàtics que creu que no es comunica sense seducció.
Però defensa gelosament la intimitat i és un model de famós que té molt clar que certes coses no es compren amb diners.
