Compassió
La compassió està a mig camí de l'empatia i la solidaritat. L'empatia ens posa en la pell dels altres: ens fa sentir el que senten. És la comprensió càlida que greixa la convivència. Si no en tenim ni una gota, som psicòpates.
Esclar que tenir empatia no diu gran cosa de nosaltres. Empatitzem amb emocions que no ens tenen per què commoure. Quan el patiment d'algú ens fa patir i patim amb ell, passem de l'empatia a la compassió.
Però la compassió, tan tenyida de la morbosa relació cristiana amb el dolor, té mala premsa. Ningú vol la dels altres perquè és inseparable d'un sentiment de llàstima que ens humilia. Un sentiment que, d'alguna manera, referma qui el sent en el confort del propi benestar.
Cosina germana de la caritat, és fàcil sentir-la per algú si tenim clar que està molt pitjor. Compadir i fer caritat és el peatge més econòmic per mantenir els privilegis estant convençut que ets bona persona.
La compassió passa a solidaritat quan el patiment no només commou sinó que fa que ens revoltem contra allò que l'està causant. El solidari creu que bona part del patiment té responsables, i això li canvia la vida i converteix els seus sentiments en compromís i feina.
El Gran Recapte arriba amb els llums de Nadal encara apagats per redimir-nos a bon preu de la mala consciència.I és bo que es faci i que donem. Però encara seria més bo que quan notem que el xàfec que està caient ens mulla els peus, la pusil·lànime compassió es transformés en solidaritat.
