Carles Rexach: Un crac amb sang d'orxata

Parla amb el desmenjament amb què ho fa tot. Ser superdotat li va permetre jugar al Barça amb sang d'orxata. És, potser, l'últim esportista d'elit que ha viscut bé. I ho sap i està agraït a la vida.

Entendre que l'èxit no és només mèrit seu el fa senzill i assequible. El seu heroisme particular el resumeix molt bé el lema que seguia damunt la gespa: "Córrer és de covards".

Sentir-lo fa una gran companyia, et fa sentir com a casa. Diu sempre assenyades generalitats, i ho té tan assumit que la seva frase favorita és "Jo sempre dic el mateix".

El seu català és autèntic i prenormatiu, ple de castellanismes i girs genuïns que els joves ja no diuen. I es mou com peix a l'aigua en les tertúlies d'homes sols dels clubs de golf, plenes d'implícits, bromes gastades i comentaris vagament libidinosos.

Es va casar grandet i havent gastat més energies amb dones que al camp, però l'ha atret poc ser adúlter, perquè dóna massa maldecaps.

Barallar-s'hi és quasi impossible perquè en tot veu parts de raó. Però també costa fer-s'hi amic, perquè no es mulla ni a la dutxa. És aquell paio a qui voten delegat el primer dia de classe. La innata facilitat per caure bé a tothom el fa un pèssim aliat per a qui funciona a base de capelletes.

Té tanta pau interior que pot viure sense fer res i no patir-hi gens. Més que fent d'entrenador podria tenir un gran futur com a mestre zen.